Del pas del temps i de l'ausència de records, fem anàlisi, i obrim vells baguls d'una vida col.lectiva, que tendim a guardar en la cambra de la memòria, amb capses tapades de pols. D'eixe Octubre del 82 i del guany electoral del P.S.O.E., on s'obria una etapa de noves il.lusions, de militars estorats i cunyadíssims renegant del seu passat, però també de societat preparada per a eixe canvi que s'endevinava, canviaria Espanya, d'eixes il.lusions col.lectives guanyades en eleccions polítiques. Ara escarbant en una capsa de la memòria, veig la fotografia d'una finestra, i 2 mitjos cosos que assomen, ulleres de pasta i jaqueta de pana, braços en alt i alegria a dins i a fora de la finestra, la societat esdevé ama del carrer, i de sobte s'obri una altra capsa a la memòria, "La calle es mia", tanque ràpidament aquesta capsa, un calfred en corre avall de la memòria per l'esquena. Ara el carrer és de la societat espanyola, gent lliure, que ha votat pel canvi, i no per a qualsevol canvi no, sino que ho ha fet pel canvi radicàlment moderat d'una socialdemocràcia que mira Europa, que vol deixar enrere l'Àfrica europea, lÀfrica que comença als Pirineus, de sobte s'obre una altra capsa memorial, la de la Generació del 98 i el seu lema "Hay que europeizar España", aquesta capsa roman oberta en la memòria, i amb eixe objetiu del 98, comença a treballar el nou govern del canvi, això que ara en la memòria és futur, esdevé present en l'any 86 i torna a obrir-se una altra capsa, la del "UN, DOS, TRES" i el seu "Ya somos europeos" frase de celebre acunyació per part d'Ozores, que esdevé una realitat. Enrere queden o quedaran complexos d'inferioritat col.lectiva, amb "les sueques", "alemanyes", amb el franc francés, i el "vente para Alemania Pepe", encara que seguiran volcant-nos camions de taronges a la frontera, ara queden llunyanes eixes capses en la memòria, i que impotents ens sentiem aleshores.
De sobte, es clouent totes les capses obretes de memòria col.lectiva, i apareix el titolar de premsa : "España abre la verja de Gibraltar", això que ara em provoca una mitja rialla, un somriure tímit, resulta ser una de les capses més deteriorades en la memòria. De repent i sense previ avís, l'Espanya de la dictadura tanca aquesta reixa, i tancada quedarà també l'economia d'una zona, i el que és pitjor, tancades quedaven en dúes capses separades, les vides d'espanyols i de famílies senceres, partides pel pany d'un sentiment nacional rovellat, amb pudors de naftalina. Els titolars de premsa, omplien aleshores les converses i noticiaris en blanc i negre, "de amor patrio, enchido el corazon", però de les capses de memòria col.lectiva serarades durant anys per la reixa, d'això, com no se'n parlava, llavors no existia.Torna a tancar-se eixa capsa que conté aquests records i s'obri una plena de goig social, en el 89 s'universalitza la seguretat social, i s'acaba amb eixa cartilla nominal de la relació familiar, per tal d'acudir al metge, i indirectament s'aconseguix un altre avanç; la muller, deixa de figurar en eixa llista familiar com a "esposa de ....", per a tindre la seua pròpia cartilla com a persona, ara pot semblar que sempre ha estat així, però en la capsa de la memòria, resta i restarà, ben guardat aquest esdeveniment, i és que hi ha capses de memòria col.lectiva (d'ara endavant C.M.C.), que cal tancar bé, i guardar-les d'allò que les puga danyar. Sobretot quan en anys posteriors, la memòria col.lectiva, confondrà la part, pel tot, i voluntària o involuntàriament, sols recordarà, d'aquesta etapa de progrés i avanços, a Roldan, Laza i Zabala, o el "váyase señor Gonzalez", i tot açò esmentat, també deu guardar-se en capses, però no s'han d'amuntegar sobre les capses que contenen els grans guanys socials, i importants progressos que hem aconseguit.
S'obri el 92, i apareixen muntons de C.M.C., l'Expo de Sevilla, els Jocs Olímpics de Barcelona, i Madrid capital cultural d'Europa, S'obri de sobte una capsa especial on es guarda el retorn del Guernica de Picasso a Madrid (1.981). Ara som en l'any 92 de la memòria, i som capital cultural, però sols fa 11 anys que ha vingut el Guernica, i 55 dels motius que mai deurien haver havut per a haver-lo pintat. De guardar-lo en el MOMA de Nova York, per desitg del pintor, al compliment d'un desitg socialment major : "L'obra arrivarà a Espanya, quan hi haja democràcia". I ací tenim el quadre, i la democràcia, totsdos són a l'estat espanyol, tanque, o es tanca la C.M.C., queda un sabor agradable en l'ambient, tal volta el mateix aroma que he sentit quan s'ha obert aquesta capsa. Ara resta obert un caixó senser, d'eixe 92 que culpabilitzen de la greu crisi del 93. L'atreviment de la ignoràcia. Tanque voluntàriament aquesta C.M.C, veient com avuí els JJOO imiten els de Barcelona, i com del 98 (1.898) hem passat a "espanyolitzar europa" en el 92 (1.992).
De sobte, es clouent totes les capses obretes de memòria col.lectiva, i apareix el titolar de premsa : "España abre la verja de Gibraltar", això que ara em provoca una mitja rialla, un somriure tímit, resulta ser una de les capses més deteriorades en la memòria. De repent i sense previ avís, l'Espanya de la dictadura tanca aquesta reixa, i tancada quedarà també l'economia d'una zona, i el que és pitjor, tancades quedaven en dúes capses separades, les vides d'espanyols i de famílies senceres, partides pel pany d'un sentiment nacional rovellat, amb pudors de naftalina. Els titolars de premsa, omplien aleshores les converses i noticiaris en blanc i negre, "de amor patrio, enchido el corazon", però de les capses de memòria col.lectiva serarades durant anys per la reixa, d'això, com no se'n parlava, llavors no existia.Torna a tancar-se eixa capsa que conté aquests records i s'obri una plena de goig social, en el 89 s'universalitza la seguretat social, i s'acaba amb eixa cartilla nominal de la relació familiar, per tal d'acudir al metge, i indirectament s'aconseguix un altre avanç; la muller, deixa de figurar en eixa llista familiar com a "esposa de ....", per a tindre la seua pròpia cartilla com a persona, ara pot semblar que sempre ha estat així, però en la capsa de la memòria, resta i restarà, ben guardat aquest esdeveniment, i és que hi ha capses de memòria col.lectiva (d'ara endavant C.M.C.), que cal tancar bé, i guardar-les d'allò que les puga danyar. Sobretot quan en anys posteriors, la memòria col.lectiva, confondrà la part, pel tot, i voluntària o involuntàriament, sols recordarà, d'aquesta etapa de progrés i avanços, a Roldan, Laza i Zabala, o el "váyase señor Gonzalez", i tot açò esmentat, també deu guardar-se en capses, però no s'han d'amuntegar sobre les capses que contenen els grans guanys socials, i importants progressos que hem aconseguit.
S'obri el 92, i apareixen muntons de C.M.C., l'Expo de Sevilla, els Jocs Olímpics de Barcelona, i Madrid capital cultural d'Europa, S'obri de sobte una capsa especial on es guarda el retorn del Guernica de Picasso a Madrid (1.981). Ara som en l'any 92 de la memòria, i som capital cultural, però sols fa 11 anys que ha vingut el Guernica, i 55 dels motius que mai deurien haver havut per a haver-lo pintat. De guardar-lo en el MOMA de Nova York, per desitg del pintor, al compliment d'un desitg socialment major : "L'obra arrivarà a Espanya, quan hi haja democràcia". I ací tenim el quadre, i la democràcia, totsdos són a l'estat espanyol, tanque, o es tanca la C.M.C., queda un sabor agradable en l'ambient, tal volta el mateix aroma que he sentit quan s'ha obert aquesta capsa. Ara resta obert un caixó senser, d'eixe 92 que culpabilitzen de la greu crisi del 93. L'atreviment de la ignoràcia. Tanque voluntàriament aquesta C.M.C, veient com avuí els JJOO imiten els de Barcelona, i com del 98 (1.898) hem passat a "espanyolitzar europa" en el 92 (1.992).
Esdevé a la memòria, el bigoti, i la tensió del 93-95, podrida deu estar la capsa, perquè, el tufo que fa, no pot contindre res viu, millor tanquem-la, què res bo portarà.
